El dimecres 2 d’abril, a la Sala de Graus del Campus d’ETSEAFIV, va tenir lloc la taula rodona: “Les polítiques de sostenibilitat per la recuperació d’ecosistemes terrestres poden ser implementades de manera efectiva a Catalunya?” organitzada pel consell de l’estudiantat com a proposta del projecte “ODSsesiones” de la Universitat de Múrcia (UMU).

La idea central de la jornada va ser fer èmfasi en el fet que la universitat pren un paper clau en generar espais d’intercanvi d’idees entre estudiants i professionals, donant peu a esperança per l’execució d’accions per l’acompliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, i a defensar sempre el pensament crític acompanyat d’una visió global.

L’activitat va incloure diferents perfils del sector agroforestal com Marc Garfella Ruiz, president de Prosilva Espanya; Rosa M. Poch Claret, presidenta del Grup Intergovernamental Tècnic de Sòls de la FAO-ONU i catedràtica d’edafologia a la UdL; Víctor Resco de Dios, professor d'enginyeria forestal a la UdL i investigador del CTFC i d’AGROTECNIO; i Anna Sanitjas Olea, enginyera de Forests de la reserva de la biosfera del Montseny. La Taula Rodona va ser moderada per l’estudiant Paula Perdices Oset, i es va dur a terme presencial, amb la possibilitat també de veure-ho en directe a través del canal de retransmissions de la UdL. D’aquesta manera, es van poder connectar des de l’UMU, i per tant es va treballar simultàniament l’ODS 17: Aliança pels objectius. La jornada va girar entorn l’ODS 15: vida d’ecosistemes terrestres, i va ser finançada pel Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, amb la col·laboració de SER (Society for restoration) i l’ajuda del doctor Josu G. Alday.

Figura 1. Sala de Graus del Campus d’ETSEAFIV de la UdL amb els cinc participants de la Taula Rodona. D’esquerra a dreta: Marc Garfella Ruíz, Rosa Mª Poch, Paula Perdices Oset, Víctor Resco de Dios, Anna Sanitjas Olea. Font: Jacint Autet Drissi.

D’entrada, Marc Garfella va exposar que des de Prosilva, no fan una distinció entre natura-home-dona, sinó que entenen que els humans formen part de l’ecosistema i tenen un impacte positiu o negatiu en funció de la gestió que s’hi apliqui, sent “conservació” i “aprofitament” dos conceptes indeslligables, atès que segons ell, sense una gestió dels ecosistemes dinàmics, no hi ha una possible preservació. Altrament, va fer referència al fet que la silvicultura i l’ecologia són dos conceptes estretament relacionats quan se li va preguntar per la presentació del llibre “Gestión Forestal. Integrando la Complejidad” d'en Froilán Sevilla Martínez (qui recentment havia visitat el campus i va raonar la idea que la silvicultura ha de ser impulsora de l’ecologia); i va posar l’exemple de la resta de gestió forestal trobada a Banyoles fa 7.500 anys: uns arbres marcats que abans d’establir-hi un poblat, es van fer servir per formar part dels pilars de les cases en uns aiguamolls. 

Tot seguit, es va parlar de la silvicultura de coberta contínua (Silviculture close to nature), on ell va defensar que és més productiu i autosostenible un bosc en estat de maduresa important, amb arbres de diferents edats, espècies, clapes de regeneració, capçada verda àmplia... envers una gestió forestal sostenible d’una massa regular. Lligat a l’anterior, va introduir el terme de “boscos prosilva”, referint-se a boscs continus en el temps i espai, on les capçades no es toquin perquè la gestió és constant (amb intervencions cada 5 o 7 anys), generant així una massa dinàmica que aparentment és una mica més oberta, però on hi ha més quantitat de material verd sense branca seca. A continuació, va destacar la importància de dur a terme una gestió dels ecosistemes competitiva i viable econòmicament, on qualsevol política de recuperació d’espais naturals ha de tenir present el component del canvi social de les persones que hi viuen, contràriament al que, segons ell, està passant els darrers anys, on el sector primari (pastors, agricultors, silvicultors...) s’està quedant enrere.

En segon lloc, Rosa M. Poch va afirmar que el sòl és la base dels ecosistemes terrestres, i com que els humans influencien tots els aspectes del planeta (sent les funcions dels ecosistemes antropocèntriques), cal gestionar-los perquè siguin sostenibles en el temps davant els riscos del canvi climàtic, incendis, la urbanització... Des del seu punt de vista com a edafòloga, la gestió del sol hauria de tractar de minimitzar els efectes dels riscos en els ecosistemes per poder obtenir-ne la màxima funcionalitat (producció d’aliments, fibres, fusta, combustibles, regulació del cicle hidrològic, segrest de carboni, font de biodiversitat...).

D’altra banda, va citar el segon Informe de l’estat mundial de sòls, que sortirà publicat el desembre del 2025, afirmant que en els últims deu anys en general la percepció dels estats del sòl del món no ha millorat, sent l’erosió el procés de degradació més greu que pateixen, i el segon, més centrat a Europa occidental, és la urbanització. Paral·lelament, va mencionar també el declivi de la matèria orgànica, la compactació, el descens de la biodiversitat, el desequilibri de nutrients en sòls agrícola, l’acidificació, la contaminació i les inundacions. Així mateix, va assenyalar que malgrat que l’erosió fa molts anys que s’estudia, falta una connexió entre el que s’investiga, el que es coneix, i la seva respectiva aplicació i, per tant, hi ha el dèficit d’una falta de governança de sòls lligada a una mancança de dades. Si més no, els països on hi ha hagut més èxit en la recuperació dels sòls i de les funcions dels ecosistemes (tant agrícoles com forestals), és en llocs on hi havia valors i diagnosi de sòls de base, i on s’ha permès saber quins sòls són el millor per a cada funció. Alhora, la ponent va distingir els dos grups d’estratègies davant el canvi climàtic: mitigació i adaptació, utilitzant l’exemple de fer servir els sòls i sistemes terrestres com a embornals de carboni, i fent un incís en si a Catalunya serà viable tenir un territori amb tants boscos envers les condicions de canvi climàtic d’aquí a uns anys (amb l’augment de temperatura (i més evapotranspiració), pluges irregulars i períodes de sequera més llargs), i la necessitat de valorar en quines zones seria convenient fer un mosaic de paisatge (en comptes de tenir un bosc continu, i així evitar el risc de tenir masses contínues de baixa qualitat).

Pel que fa al recent augment de les reserves d’aigua de les conques internes del territori català, va sostenir que cal ser conscients que els períodes de sequera presents els darrers tres anys tornaran, i per consegüent, convé fer-ne una gestió racional i evitar-ne els dèficits possibles. Segons ella, convindria fer un plantejament de país seguit d’un balanç d’aigua total, per visualitzar quines són les activitats prioritàries de despesa, destacant que “encara que ja no es vegi la punta de l’església de Sant Romà de Sau, la situació de sequera no s’ha acabat, atès que amb el temps, la gent tornarà a entrar a l’església ben segur.” En relació amb els ecosistemes salins naturals, els va reconèixer com molt valuosos perquè les espècies que hi habiten, en ser organismes adaptats a viure en ambients extrems, tenen una transcendència molt gran per la seva reserva genètica. Per aquest motiu, va destacar-ne la importància de conservar-los i en tenir en compte el factor escala. L’últim punt que va defensar, i que coincideix amb les reflexions de Marc Garfella, va ser la manca de consciència de la societat del valor que té la població rural en la conservació del territori, fent una crítica al fet que no és responsabilitat únicament dels usuaris del sòl, sinó de tota la societat. Els anteriors no duen a terme les pràctiques sostenibles si no n’obtenen un resultat directe, i malgrat que hi ha una part que repercuteix en guanys econòmics dels gestors del territori, segons ella se’ls hauria d’ajudar ja sigui traient impostos, amb subvencions, valorant els productes de la terra, donant marques concretes... 

Lligat amb l’anterior, Víctor Resco va fer també un incís en reconèixer la rellevància dels camperols per a preservar la biodiversitat, les llavors i el material genètic... fent referència a la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels camperols i altres persones que treballen en zones rurals (anomenada “UNDROP” per les seves sigles en anglès), que busca protegir els camperols i segons el seu punt de vista, rarament s’aplica. Per la seva part, va fer una crítica a la contraposició entre el sector primari i els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Per un altre costat, va llançar un missatge sobre que “els boscos a Catalunya no s’estan recuperant i això no és una bona notícia, perquè implica un augment de la pressió sobre altres parts del món per l’obtenció de recursos que abans podíem aconseguir de proximitat”. Igual que Rosa Mº Poch, va parlar d’incendis i problemàtiques derivades de la sequera (per l’augment de l’evapotranspiració), i va destacar la vàlua d’enfocar la situació com a enginyers forestals (que són els únics que disposen del coneixement i la tècnica) des d’un punt de vista global per l’estat de la terra. A més, va afirmar que a l’hora de buscar la recuperació dels boscos, s’ha de valorar el que es perd en fer la preservació, reconeixent que a través de l’aprofitament dels boscos, se’n pot millorar la seva conservació.

A continuació, va parlar dels mercats de carboni i del Sistema per reduir emissions (TFS), on cada empresa té uns drets d’emissions per al producte, fet que l’encareix i que segons ell, hauria de ser un al·licient per descarbonitzar l’economia perquè al ser més car, és menys competitiu. Tanmateix, com a resultat d’aquesta política, va exposar que hi ha amplis fons d’inversions que estan començant a reforestar a gran escala i per exemplificar-ho, va mencionar l’empresa petroliera “Repsol” com a responsable directament i que obté un negoci en plantar arbres a un valor de 70 euros/tona. Segons el ponent, aquest tipus de plantacions tenen poc potencial en limitar les emissions de diòxid de carboni perquè els boscos no només interactuen amb el canvi climàtic amb el CO₂, sinó que també alteren el balanç energètic (l’albedo) per l’efecte biogeofísic. A més, en incendis forestals aquestes plantacions són el tipus d’ecosistemes que més es cremen. D’una forma breu, va defensar que els fons de carboni serien més útils si es dediquessin a gestionar, és a dir, a tallar arbres (en comptes de plantar-ne) i que la biodiversitat que hi ha a Catalunya no es pot substituir per la que hi ha a l’Amazones, de manera que no s’hauria de poder externalitzar l’impacte ecològic sobre països del Tercer Món en crèdits de biodiversitat.

D’altra banda, va distingir els conceptes de resistència i resiliència davant del canvi climàtic i va insistir que en el context mediterrani, l’adaptació és més important que la mitigació i que mitjançant les accions locals si es poden aconseguir objectius efectius, a diferència de fer-ho a través d’individuals (amb les que no es podrà assolir-ho). Així doncs, va ressaltar la necessitat d’adaptar-se a la nova situació a través de la gestió, desenvolupant boscos i ecosistemes familiaritzats als efectes del canvi climàtic afavorint aquesta transició cap a masses més obertes (encara que comporti un canvi de vegetació). Amb caràcter general, Resco va transmetre un discurs optimista d’esperança adreçat als alumnes: “No està tot perdut, els estudiants sou “els herois” que us tocarà fer front i gestionar la situació futura. Això no us ha de fer por, sinó estimular-vos. El repte que teniu davant és formidable, però això ha de ser positiu perquè disposeu de millors perspectives. L’adaptació és molt important i aquest ús dels ecosistemes, de les fustes, els productes de proximitat... haurà de formar part de la solució, i es necessiten enginyers per aquesta transició.”

Quant a la quarta ponent, Anna Sanitjas, va començar exposant que la reserva de la biosfera del Montseny no és directament un espai natural protegit, sinó un territori que rep el coneixement de la UNESCO i on hi ha uns recursos naturals que s’ha de protegir, i que amb el temps, la gent que hi viu, ha estat capaç de desenvolupar-se, i prosperar conservant aquest valor de la natura. Des de la reserva treballen amb aspectes de conservació com la recuperació del tritó (Calotriton arnoldoldi)* o la granota roja (Rana temporaria). Tot i això, es focalitzen més en programes que ajuden els habitants del Montseny a viure millor i a conservar el territori (apostant per una ramaderia extensiva, una marca dels productes locals, a partir d’una governança compartida entre les associacions de propietaris, empresaris turístics... per identificar les necessitats de la població local i la manera d’aconseguir avançar sense malmetre la natura).

En el marc del context de Catalunya, va afirmar que malgrat que hi ha més superfície de bosc que mai, els ecosistemes terrestres són en una situació crítica a causa d’un abandonament de la superfície forestal. En conseqüència, hi ha cada cop més arbres i sotabosc, el que incrementa el perill d’incendis, i les masses es tornen vulnerables a possibles plagues, ventades... Si el que es pretén és que es continuïn donant uns serveis ecosistèmics (fusta, lleure, fixació de CO₂ i adaptació al canvi climàtic, entre d’altres), segons la seva perspectiva l’única solució viable és la gestió forestal dirigida a diferents objectius per donar una viabilitat als boscos i garantir-ne la multifuncionalitat. En altres paraules, utilitzar la gestió com a eina per assegurar una viabilitat econòmica de les masses forestals, amb l’argument que “allò que es manté per si sol, que dona riquesa al territori, es conservarà”. En l'àmbit local, va exposar que als territoris catalans, el que més està fixant més carboni és treballar amb aquesta ordenació i aclarides en masses joves que estan creixent (aclarint-les quan hi ha més competència). Quan els boscos tenen una fracció de cabuda coberta tancada, fan un efecte de “paraigües” i no deixen passar l’aigua al sòl, sinó que les gotes es queden a les capçades. Per contra, si s’efectuen les aclarides descrites anteriorment, es dona espai als arbres perquè creixin millor i es millora la infiltració i la generació d’aigua blava. Segons ella, les “Grans solucions” localment amb gestió forestal són més senzilles. Així mateix, també va fer una crítica als crèdits de carboni (es desconeix en quin país del món es plantaran els arbres), i va mencionar l’alternativa del “Sistema de crèdits climàtics forestals” dissenyat per la Generalitat de Catalunya i el Centre de la Propietat Forestal, amb l’Oficina catalana del canvi climàtic.  

            Sobre les zones protegides, les quals tenen els valors naturals més alts i sensibles, i on la biodiversitat ajuda a mantenir aquests ecosistemes, la ponent va fer la reflexió sobre la dificultat de mantenir-la amb inversió pública, perquè a Catalunya s’està perdent biodiversitat a causa que s’estan tancant els espais oberts. El desplaçament de la població que vivia en zones agrícoles cap a les ciutats i l’abandonament dels camps i les pastures, ha fet que el bosc avanci, i en conseqüència, els últims indicadors afirmen casos com que les papallones forestals o espècies com la perdiu roja (Alectoris rufa) estan desapareixent, i el problema segons la ponent deriva a causa del canvi d’usos del sol. En aquest sentit, des del seu punt de vista, les polítiques de conservació de la biodiversitat han d’anar en alguns casos dirigides i específiques per espècies que es consideren estratègiques, però en d’altres és imprescindible que vagin alineades amb el desenvolupament rural d’un territori de manera sostenible. El discurs de Sanitjas va contenir un punt d’emoció en ser una antiga alumna de l’escola i va encoratjar als estudiants a acabar la carrera i treballar en el sector, atès que “ens fan falta enginyers i enginyeres forestals al país”.

Finalment, es va obrir un torn obert de preguntes perquè els integrants del públic poguessin aportar les seves opinions i es tractés d’un debat dinàmic. En conjunt, va ser una jornada de gran valor en termes de representació estudiantil, perquè feia temps que no s’organitzaven aquest tipus d’activitats des del CE al Campus de l’Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agroalimentària i Forestal i de Veterinària, i va permetre l’intercanvi d’idees i perspectives entre estudiants, professorat i professionals del sector. 

*el format de pàgina web html no permet escriure paraules en cursiva, però es reconeix que els noms científics en llatí haurien d'anar-hi.